Algun dia havia de passar

Algun dia havia de passar

 

Si a Pablo Machín, a qualsevol jugador i a l’aficionat més optimista li haguessin dit que en la jornada 30 el Girona estaria instal·lat en la segona plaça i amb un coixí de vuit punts respecte al tercer, tots ho haurien firmat amb sang. Doncs és exactament la situació en què es troba l’equip. I no hi ha ni mig motiu perquè aflorin els dubtes ni les pors. És cert, però, que els blanc-i-vermells van deixar escapar l’oportunitat de rebentar la lliga i van donar un bri d’esperança a l’únic rival que els pot atrapar i pispar l’ascens directe a primera divisió. La victòria ahir hauria estat més de mig ascens, perquè, amb els resultats que hi va haver, el Girona s’hauria escapat de catorze punts dotze jornades abans del final. Sí, catorze punts.

Però algun dia havia de passar que Montilivi fos assaltat. La llàstima és que va ser el pitjor dia. Un dia en què tan sols un punt hauria estat un puntàs i una autopista cap a l’elit. Però el Cadis es va sortir amb la seva, amb una efectivitat del cent per cent en la primera meitat i una defensa agònica del botí en la segona, quan el Girona va despertar.

De seguida a remolc

Tot i que el Girona va col·leccionar les tres primeres arribades, més a empentes i rodolons que no pas amb futbol, de seguida es va veure que els de Machín no es trobaven còmodes a la gespa. El Cadis va plantar un triple pivot al mig del camp (Garrido, Abdullah i José Mari, flanquejats als carrils per Iván Malón i Olivan) i el Girona no se’n va sortir. Els andalusos van tapar bé els carrils i, sense Borja García a la gespa, les pilotes a Sandaza i Longo van arribar per correu aeri des de la defensa. Tot plegat, molt fàcil per al trio de centrals (Carpio, Aridane i Sankaré) que va plantar Álvaro Cervera, un altre que va fer un Machín per intentar frenar el Girona amb la seva pròpia medicina.

El Cadis va tenir la fortuna de convertir en or tot el que va tocar. Tenia l’objectiu d’allargar el 0-0 tant com pogués i es va trobar amb dos gols en cinc minuts. En el 0-1 d’Ortuño (l’exjugador del Girona no el va celebrar), va ser fatal una relliscada de Juanpe quan ho tenia tot a favor per treure la pilota amb netedat. I en el 0-2, la passivitat per l’eix del mig del camp i de la defensa local va clamar al cel.

Es va fer fosc de sobte a Montilivi, tot i que quedava una hora llarguíssima per disputar-se. L’equip va intentar reaccionar, però va acabar atrapat en la teranyina del Cadis, que ho tenia tot sota control.

Reacció insuficient

La segona part va començar amb Borja García al camp. Era un primer pas. Machín no va sacrificar cap punta com a Reus, sinó Granell. El Girona també va sortir a la gespa d’una altra manera i amb més convicció. I el Cadis va fer un passet enrere que també va ajudar els locals perquè inclinessin el camp al seu favor per primera vegada en tot el partit.

El Girona va començar a carburar i el Cadis va semblar el PSG al camp del Barça en ple atac de pànic. I de seguida van arribar les ocasions, els “uis” i els “ais”. Maffeo es va desbocar per la dreta i va despertar Montilivi amb accions de tècnica i força. Poc després van arribar els pals: primer, de Kiko Olivas (55′); després, de Borja García (63′). Semblava impossible que el Girona no hagués marcat. I quan el gol va arribar, ho va fer amb una acció que semblava impossible: una xilena sideral de Longo.

Amb l’1-2, 25 minuts per disputar-se, el Girona llançat i el Cadis mort de por, era el moment de la gran remuntada. Montilivi va tornar a empènyer com mai. El Girona va oxigenar (potser un pèl tard) els carrils amb Cristian Herrera i Coris. I el Cadis va patir el que no està escrit. També va perdonar dues vegades l’1-3 quan el Girona s’hi va jugar el tot pel tot buscant un punt que, veient tot el que va passar, hauria estat or pur.

Font: L’Esportiu

Recent Posts

Leave a Comment

Empieza a escribir y pulsa Intro para buscar

brianna740-1780_0008_5584821_373272e60e7c9392706449ab28c753e3