Montilivi tindrà la paraula

Montilivi tindrà la paraula

Tres derrotes: 1-2 a Montilivi i 1-0 i 2-1 al Nuevo Arcángel. El Girona té tres dies per trobar la fórmula màgica per evitar que el Còrdova se li continuï entravessant de manera sistemàtica i per plantar-se en l’eliminatòria definitiva d’ascens a primera divisió. No ha de ser fàcil, perquè els de Machín no han estat inferiors en cap dels tres partits, però la realitat ha estat una plantofada rere l’altra. El millor de la d’ahir és que és del tot reversible, sobretot si els blanc-i-vermells s’ho creuen i Montilivi ajuda amb l’empenta –ho farà– que l’equip necessita per treure’s de sobre aquesta paparra de rival, que no ha parat de xuclar-li la sang. Ahir el Còrdova en va fer prou amb deu minuts d’inspiració i el Girona no en va tenir prou amb vuitanta minuts de domini. És el que hi ha.

Curtcircuit

L’única cosa de primera divisió que va exhibir el Girona va ser la monumental desconnexió de l’inici de partit. Els gironins, que feia quatre partits que mantenien impermeable i tancada amb cadenat la porteria de Becerra, van començar el partit amb el peu esquerre i van donar ales a un rival que semblava tenir assumit que afrontava el partit en inferioritat moral, física i també d’efectius.

Els gironins van ressuscitar Xisco, que en els onze últims partits havia marcat un gol i que semblava que els seus dies en la LFP estaven comptats. És obvi que el davanter del Còrdova va saber recollir la brossa que el seu rival va deixar escampada a dins l’àrea. En l’1-0, la desconnexió defensiva va ser absoluta. Tant dels que havien de guardar la banda esquerra (Kiko Olivas i Clerc) com els que havien d’escombrar l’àrea (Richy i Alcalá). Encara va ser pitjor que l’equip no es rearmés amb celeritat i concedís una segona arribada letal a l’àrea dels locals, resolta un altre cop per un Xisco que segur que ahir va aconseguir que un equip de segona A piqui l’ham la temporada que ve. Desconeguts i desorientats, el desgavell visitant encara hauria pogut ser més greu si l’intent de refús de Kiko Olivas hagués trobat la xarxa de Becerra i no pas el pal (23′). Un 3-0 sí que hauria estat la sentència.

A contracorrent

Mentre l’afició cordovesa es fregava els ulls, el Girona va tractar de reorganitzar-se com va poder. Era evident que el problema era més mental que no pas físic, però calia fer un pas endavant perquè el 2-0 era un resultat desolador. També era imperatiu que la defensa se centrés i que ni Kiko Olivas (poc avesat a jugar a l’esquerra), Richy (de moral fràgil) i Alcalá (més acostumat a jugar per l’eix que no pas a la dreta) no hi donessin moltes voltes ni rebobinessin. Amb l’eix central fet un manyac de nervis, el Girona hauria estat una presa molt fàcil.

La necessitat dels visitants de fer un pas endavant va anar acompanyada amb la lectura que va fer el Còrdova després del 2-0. Els locals, als quals semblava que ja els estava bé el 0-0 abans que se’ls aparegués la verge per partida doble, no van tenir ni un problema a fer un pas enrere i a jugar a veure-les venir. El Girona va aconseguir el comandament de la situació. Va monopolitzar la pilota, la va moure a dreta i a esquerra i va arribar sovint a la frontal de l’àrea. El problema és que quan era l’hora d’entrar-hi per intentar fer mal, s’apagaven els llums. Encara sort que va arribar el 2-1, en una acció poc cohesionada i amb Cristian Herrera caçant una pilota solta dins l’àrea. El gol visitant va donar molt d’aire. Tant, que pot ser la clau de volta de l’eliminatòria.

Sense malícia

Rearmats, ara sí, mentalment, el Girona va continuar insistint. Llàstima que va ser un joc molt horitzontal, tant quan la tenia Borja García com quan la tenia Granell. La major profunditat la van donar els carrilers, sobretot Carlos Clerc, incansable per l’esquerre, però també Maffeo. Si a la primera part el Còrdova ja havia fet un pas enrere, en la segona part va semblar que volia guardar el 2-1 com si fos un tresor, malgrat que la seva afició no va estar gens d’acord amb el camí que agafava el partit i en algunes fases de la segona meitat, de monòleg gironí, es van escoltar alguns xiulets de desaprovació.

El Còrdova, que ja no s’havia acostat a la porteria de Becerra en l’última mitja hora de la primera part, tampoc no ho va fer en tota la segona. El domini del Girona, però, va ser molt entre cometes. Massa horitzontal i previsible. L’equip va fer molt bé la pressió i la recuperació, però li va faltar guspira. Pablo Machín, a més, va trigar molt a moure fitxa i no va fer el primer canvi fins al minut 77. L’entrada d’Eloi (per Granell) va canviar ben poca cosa. El segon canvi també va ser natural (Mata va tenir 11 minuts mal comptats per inventar-se un gol salvador, però no va gaudir ni d’una sola ocasió) i el tercer (Rubén Alcaraz per Borja García) es va fer amb la missió de preservar el 2-1, ja que un tercer gol local sí que hauria estat del tot letal.

En cap moment el Girona va deixar d’insistir davant la porteria de Razak, insegur durant gairebé tot el partit perquè no va blocar ni una pilota i va oferir símptomes de vulnerabilitat cada vegada que els visitants es van acostar als seus dominis. Tot i això, el porter ghanès encara va ser l’heroi en salvar el seu equip del 2-2 en una falta de Rubén Alcaraz que no va ser gol de miracle per l’àgil estirada de l’africà, amb una doble intervenció de mèrit. Era ja el temps afegit i l’última oportunitat del Girona d’anar-se’n de Còrdova amb un resultat positiu, cosa que no va aconseguir i que l’obligarà a jugar-s’ho tot a l’estadi de Montilivi.

Font: L’Esportiu

Recent Posts

Leave a Comment

Empieza a escribir y pulsa Intro para buscar

Cj-oBYUXIAEINUSfotospropies20160612225058-55_g